Categories
Política

El nostre Vox de cada dia

Des que vam veure un pavelló de Madrid ple de gent interessada en el que deien els líders de Vox, ocupen portades i portades. Hi ha una mena de barreja entre estupefacció, interés per comprendre el fenòmen i un grau més o menys gran de por pel que el seu èxit suposa per la nostra societat.

Entenc la preocupació i la necessitat de preguntar-nos per què estan tenint un èxit tan fulgurant, però crec que cal reflexionar fins a quin punt és necessari i bo dedicar-los tant de temps als nostres informatius.

La comunicació en política té dos ingredients fonamentals: el frame i l’agenda. És a dir, de què es parla, en quins termes i quan es posen a sobre de la taula. Aquests dos ingredients fan guanyar i perdre eleccions. Sempre es diu que un partit de govern només pot perdre el poder perquè té una enorme capacitat de condicionar el frame a través de l’agenda política del govern.

Si quan Vox qüestiona les polítiques d’igualtat, partits i agents socials surten a criticar les mesures que proposen, els estem servint en safata el control de l’agenda. I, el que és pitjor, els donem la iniciativa en la definició del frame. En primer lloc, fem la qüestió susceptible de ser posada en dubte. En un tema on hi havia consens social, si avui vols fer un debat, els has de seure en defensa de la pluralitat d’idees. Sense voler-ho, estem legitimant la seva posició.

A més, el debat es fa els termes que ells han decidit. Això els permet defensar molt més fàcilment les seves tesis. L’ús de les paraules condicionen els processos lògics que seguim i, per tant, també les conclusions a què arribem. Així, debats que estaven tancats, avui tornen a ser actualitat.

L’aparició de Vox mourà el que es considera “normal”, el que, en política, en diem centralitat. Si, de veritat, els mitjans estan tan escandalitzats com sembla, potser que els tractem com un fenomen marginal. O deixaran de ser-ho.

  • Etiquetes
Categories
Política

L’amenaça de Vox

Quan Pedro Sánchez va guanyar la moció de censura, va aconseguir el suport dels partits sobiranistes. Ho va aconseguir sense condicions perquè els partits catalanistes van entendre que amb un govern del PSOE seria més fàcil comunicar-se i, fins i tot, arribar a acords.

S’han donat alguns passos. No es pot negar que, com a mínim, els dos presidents seuen cara a cara públicament. Certament, encara que els gestos hagin estat petits, és millor que  el que teníem.

Ara bé, com que el PSOE dissimula cada gest que fa envers Catalunya per patir menys desgast, no en fa un de fonamental; exigir que els càrrecs que sí depenen directament d’ells, fiscalia i, sobretot, advocacia de l’estat, apostin per millorar les condicions del presos.

És en aquest context que el govern socialista ens demana suport als pressupostos de 2019. Si no els aconsegueix aprovar, potser el seu govern caurà abans d’hora i, llavors ho pagarem en forma de govern entre la dreta del PP, l’anticatalanisme de C’s i els feixistes de Vox.

Aquest és l’escenari que ens dibuixen: 155, eliminació de les autonomies*, desaparició de TV3 i final de la immersió lingüística a les escoles. A canvi, ens ofereixen una part petita de les mateixes inversions que el govern de Madrid porta prometent des de principis d’aquest segle. És a dir, ben poca cosa.

I tenen raó que el cost del govern amb les dretes desbocades i els feixistes és enorme pels catalans. Però… I pel partit socialista? Quin cost té per ells? En quina posició queda el partit? I el seu líder? Qui, de tota aquesta generació de polítics, pot sobreviure al que passarà si guanya la dreta?

El cost de no governar pel PSOE és també enorme. Sobretot pel seu aparell. A més, obliden la generositat i el desgast que va suposar pels partits sobiranistes el recolzament gratuït que els van donar. Per tant, si volen uns aliats a Catalunya, bé s’ho hauran de guanyar. Sense negociació, tots en pagarem les conseqüències. Ells també.

*Em puntualitzaven a twitter que la constitució i la dificultat de modificar-la, ara jugarien a favor del catalanisme perquè Vox no podria fer-les desaparèixer. Té raó. El que sí poden fer és buidar-les de poder perquè les autonomies s’han “farcit” a través de l’article 150.2 de la constitució. Són “transferències” que l’estat a concedit després de negocionacions, però, des del punt de vista legal, són lleis aprovades pel Parlament espanyol. De la mateixa forma que les han concedit, les poden revocar sense necessitat de negociar res. Les competències autonòmiques no estan protegides per la constitució, de manera que eliminar les autonomies és molt difícil, però buidar-les de contingut i fer-les inservibles, molt senzill.

Categories
Política

L’escenificació de la diferència

President parlament

Avui, el dia del debat d’investidura suspès, s’ha escenificat amb més claredat que mai les diferències que hi ha entre les dues principals forces sobiranistes. L’acord sembla impossible entre dues forces que defensen estratègies diferents.

Comprenc que el JxCat vulgui que el President de la Generalitat sigui el seu candidat. És el President legítim i, a més, a guanyat aquestes eleccions ignominioses. Demanar-los, a canvi, que Puigdemont s’exposi a una presó assegurada és un sense sentit. El President fa molta més feina a l’exili que a Estremera.

Entenc que ERC consideri que ja hi ha prou gent a la presó. No s’hi val demanar-li al President del Parlament que assumeixi un risc que, qui li demana, demostra no estar disposat a assumir. L’estratègia del conflicte només té sentit si anem a totes i fem la situació insostenible per l’acumulació de presos.

Entendre les seves posicions no serveix de gaire si no ho fan mútuament. I així estem. Barallant-nos públicament, escenificant diferències que ni sumen suports, ni ens apropen a res. A les eleccions vaig defensar la llista unitària precisament per evitar aquests debats. És molt probable que PDCat no tingués unes intencions tan nobles. Potser és cert que volia segrestar a ERC, oblidant que durant tota la legislatura, el partit d’esquerres els va condicionar molt les polítiques.

Les motivacions d’ERC tampoc semblen nobles. És molt probable que ERC pretengués guanyar la presidència, i els ha tornat a guanyar el partit que, malgrat tot, ha estat el més hegemònic de la història de la Catalunya democràtica, per diferenciar-ho d’alguna forma amb el període anterior. Si ets ben pensat, pots acceptar que volien fer públic el debat esquerra-dreta, i el que està aflorant és el debat tàctic, pel poder i la cadira.

Ara som on som. La llista unitària ja no és possible i s’ha escenificat l’enfrontament. Redreçar això no és fàcil. Reconec que no tinc la solució, però sí sé que una negociació, on es transacciona només amb una variable, té el fracàs garantit. La negociació sobre si Puigdemont ha de ser President o no, i si cal assumir el risc d’enviar més gent a la presó, ha d’emmarcar-se en un debat més ampli.

L’escenificació de la diferència no obre un debat esquerra-dreta, sinó per quins espais de poder ha d’ocupar cadascú. Respiro al carrer cansament del tactisme dels dos partits que lluiten per l’hegemonia. El risc d’una desmobilització en una hipotètica repetició electoral és molt gran, amb la pèrdua del control del Parlament gairebé segura.

No els demano a cap dels dos partits la ingenuïtat d’abandonar la lluita per l’hegemonia. Els demano el realisme d’acceptar que el pacte és imprescindible i que, si el troben, amb retrets cada 5 minuts, aquest mai serà estable. Seria catastròfic que oblidin un detall: que el sobiranisme hagi guanyat suport social no implica necessàriament que ells rebin aquests recolzaments.

Categories
Política

Què passarà el 21D a Catalunya?

He preparat un excel per a que juguis. A veure qui s’apropa més als resultats reals que es produiran el proper 21 de desembre.

Descarrega’l aquí.

 

Categories
Política

Equidistància dolorosa

Des que el sobiranisme va prendre rellevància pública a la famosa manifestació del 10J amb el lema: “Som una  nació. Nosaltres decidim.”, les coses han anat molt ràpid. El sobiranisme ha crescut a la vegada que el recolzament a l’autodeterminació s’ha mantingut estable en el 70-80%. Però no podem negar que una part més o menys important dels que estan d’acord amb que els catalans tenim dret a l’autodeterminació, i no són independentistes, no veu clara aquesta via “unilateral”. Gent del món de la cultura de la òrbita del que sempre ha representat el PSC, semblaven estupefactes i s’han expressat poc. Ara sembla que estan sortint tots de la cova. Que Coixet o Serrat expressin en veu alta el que pensen, és bo.

¿No volen  la independència? M’entristeix, però d’això es tracta. Que s’expliquin. Que donin les seves raons. Que confrontin les seves idees amb els que defensem el sí. No em molesta i no canviarà la meva opinió sobre ells. He vist moltes de les pel·lícules de Coixet i continuo sentint els discos del Serrat. I sempre he sabut el que pensaven.

El que sí em fa mal són les desqualificacions sense entrar en el fons de la qüestió. Diu la Coixet que “és quan[els independentistes] imposen les seves aspiracions, asumint que tots les compartim, que comencen els problemes”. Aclarim una qüestió: els independentistes no aspirem a un referèndum. Volem la independència, com els unionistes seguir al Regne d’Espanya. Al costat de molts no independentistes, defensem un referèndum perquè creiem que és la millor forma de saber què vol la gent. En canvi, no fer un referèndum sí imposa una sortida, que curiosament coincideix amb la que ella prefereix: el no a la independència.

Encara és més greu que digui que “[els no independentistes,] en el millor dels casos, som invisibles i se’ns escombra de l’àgora públic”. Ells, els que són de la faràndula, potser s’han expressat poc, però les seves idees les han defensat molts. A Catalunya es publiquen un munt de diaris. Per exemple, El Mundo, ABC, La Razón o El País, que es publiquen des de Madrid. En cap d’ells publiquen, de forma regular, opinadors independentistes, tret d’alguna excepció com Joan B. Culla o Francesc Serés a El País. A més, els dos diaris catalans més importants en lectors hi estan en contra; La Vanguardia y El Periódico. En aquests escriuen, sobretot, opinadors que no desitgen la independència: Carol, Pàmies, Costas, Foix, Jorba, Juliana, Puigverd, Montagut, Zarzalejos, Morán, Tapia, Évole, Fuentes, Sardà, Mejide, De España, Ollé, Palà, o Coll. Quan obres qualsevol d’aquests dos diaris, és evident la clara majoria en contra.

¿Obrir-los? De fet, gairebé mai cal. Les portades d’El Periódico i La Vanguaria són editorialitzants i contràries, ja no a la independència, sinó al referèndum.

“Els comuns donen carbassa a l’1-O“, “La purga d’interior alarma als Mossos“, “Els mossos, amb la llei“, o quan els dos diaris gairebé expulsen de les seves portades la filtració de l’Operació Catalunya. Avui mateix, han utilitzat la commemoració del 25 anys de les Olimpiades per editorialitzar en contra, ignorant de passada que, per primer cop, un president espanyol ha de comparèixer a l’Audiència.

La crítica de “pensament únic” acostuma a referir-se a TV3. És xocant que, amb un 10% d’audiència, sigui la base d’una suposada idiotització dels catalans. També que s’acusi de sectari al seu director i que, aquest, després fitxi a una presentadora obertament contrària al procés. Segons ells, a la televisió pública catalana, el no a la independència no existeix. ¿No? ¿I què diuen d’això els tertulians de TV3 com López Alegre, Mercader, Tomàs, Pardeiro, Boada, Sáenz-Diez, Moreno… ¿I a RAC1? ¡Oh! RAC1… Carol, Sardà, López Alegre, Galdón, López-Fonta, Bertomeu, Mármol…

¿Llavors deu ser que silencien a la pròpia Isabel? Google també ho desmenteix. Fent una cerca ràpida, podem veure que la Coixet ha aparegut sovint en mitjans catalans aquests últims anys. A TV3 va promocionar “Normal” (2016), i va ser entrevistada a Els matins (2105), al 33, Tria33 (2015), Bestiari Il·lustrat (2013) i 33 recomana (2016), a Catalunya Ràdio, als matins (2016), o La Finestra (2015), o a RAC1 en 2016. És una cerca gens exhaustiva, d’un sol click.

En canvi, Coixet no es queixa dels mitjans de Madrid. No es queixa que, en el diari on ha escrit un y dos articles en contra de la independència, gairebé no hi hagi opinadors independentistes. Als mitjans de Madrid, tant fa si són televisions, ràdios, diaris, públics o privats. El desequilibri és tan gran, que costa d’entendre la queixa de Coixet.

Segueix amb una cosa pitjor. Assegura que no és feixista. La pregunta és: ¿qui l’ha qualificat així? ¿I des d’on? He buscat a google. A cap de les 10 primeres pàgines hi ha cap article qualificant-la així. No he seguit. Algú més fi em podria dir que, en realitat, la idea de feixista s’associa a la “d’unionista” i no a Coixet en concret. També he buscat a  google. Que reuneixi els dos conceptes i que sigui un article que pugui ser considerat catalanista, només n’he trobat els següents: un article de La Vanguardia on es parla de l’atac feixista l’11 de setembre de 2013 a Madrid, un bloc amb un article de trinitro en el què apel·la als feixistes però en cap cas, equipara feixisme a unionisme, i un article a un bloc personal amb tant sol 600 visites que, tot i no equiparar feixisme amb unionisme, sí acusa de complicitats al govern espanyol amb el feixisme. Un article entre 100 i a un bloc personal… I, en tot cas, la comparació que fa no és massa diferent a la que fa la pròpia directora quan afirma que “no ser independentista no és ser feixista, ni de Ciudadanos, ni del PP”, on ho fica tot una mica al mateix sac.

Aquí és on twitter es converteix en el comodí de qui vol justificar que ha estat acosat i insultat. Tant fa si aquests insults es produeixen després que algú hagi insultat brutalment o fet insinuacions com les que la Coixet diu patir i, aquest cop sí, des de poderoses tribunes. Per això, el seu article no és naif. És injust.

Els atacs de nazisme, totalitarisme, bolivarianisme, estalinisme, complicitat amb ETA, són tan constants, tan repetitius, des de tantes tribunes, des de tants opinadors, des de tants llocs, que em fa mal la panxa quan gent que respecto, com Coixet, Serrat o Évole ho ignoren o, amb sort, em posen al mateix nivell. I no, aquests atacs no venen de perfils d’altres tuiteros hiperventilats, que n’hi ha arreu. No. Són directors de diari, són ministres, empresaris, persones amb responsabilitats civils…

Si no és veritat que els silencien els mitjans amb línia editorial catalanista, ni tampoc pateixen atacs de persones rellevants, ¿per què, en comptes de protegir-me o, com a mínim, solidaritzar-se, m’acusen de fer el que fan, no ells, però sí els que defensen allò que ells volen?

La resposta és tan senzilla com tràgica. No suporten la idea de no ser hegemònics, de no controlar el relat. No suporten que els mitjans que sostenen el seu discurs no tinguin cap capacitat d’influir. Se’ls fa increïble que molta gent no compri les seves idees. I el comodí del twitter és molt atractiu…

Sí, twitter s’ha tensat. Per tothom. I és una llàstima. El sobiranisme no és tan generós com ho era. S’ha d’estar cec per no veure-ho. Està més crispat i no m’agrada. S’acosten els moments més durs i hem de tornar a obrir els braços.

Però no és això el que diuen criticar. Es mantenen en una equidistància que els dóna un plus de legitimitat. Introdueixen l’article amb una suau crítica als del “no” per, després, atacar amb duresa als del “sí”. Equiparen l’insult d’un tuiter amb el d’un ministre. Sense tenir en compte els ressorts de poder de les parts, ni el context. Ignorant com hem arribat fins aquí. El per què. Les manifestacions massives i cíviques. Els discursos dels seus líders, amb predisposició a l’acolliment, allunyant-se de l’identitari i amb una mirada europeista.

És una equidistància que em fa mal. Perquè és falsa. Perquè no és equidistant.

Categories
Política

La sortida fàcil del Regne Unit

vote-leave
El Regne Unit ha decidit que marxa i arriba el moment de fer les interpretacions. Com pot ser que els britànics, en especial els anglesos, no vulguin seguir a la UE? Mentiria si digués que m’ha sorprès la lectura que abunda al meu TL. Els britànics són un xenòfobs. No ens estimen. A nosaltres!

No negaré que els seus pitjors instints de supervivència com a poble i el seu passat com a gran imperi hagin ocupat part del debat. Però, això és tot el que direm? No crec que faci falta remarcar el cinisme que suposa donar lliçons quan, al teu propi país, guanya un partit que dispara els immigrants mentre s’ofeguen. Ni la vergonya que em fa veure els nostres polítics quan donen lliçons a una democràcia centenària sobre què és millor que el poble no voti.

El que sí es remarcable és la nostra total incapacitat d’autocrítica. És a dir, que els britànics són racistes i aquí s’acaba tot. Què bé! Perquè, clar… La UE és el projecte més ambiciós que mai s’hagi dut a terme. És estrany que no hi vulguin participar…

Si Europa fos un projecte il·lusionant, algú creu que UK estaria ara a punt d’iniciar una negociació per abandonar-la? Si les institucions europees donessin solucions, de veritat els anglesos preferirien viure-hi de costat?

No es tracta de reclamar ni una Europa més socialdemòcrata ni més lliberal. Ni més conservadora ni comunista. No es tracta de si fa aquelles polítiques o les altres. És molt més bàsic. Es tracta que a la gent li serveixin d’alguna cosa més que per posar un plat a taula a uns quants buròcrates. Així de simple. Es tracta que la ciutadania pugui incidir, ni que sigui una mica. No són les polítiques, és la democràcia. No és que no ens agradi el pilar, és que ens vam oblidar de posar la base.

Podem seguir cridant contra la xenofòbia dels britànics o treballar per a què es penedeixin de la decisió que han pres. Es tracta de si forcem als nostres polítics perquè millorin les institucions a través de les que diuen representar-nos o si els donem, a ells sí, la sortida fàcil.

Categories
Política

Millor sols

Asamblea CUP

No ho negaré. Estic fotut. Estic dolgut i decebut. Molt. Estava convençut que la decisió de la CUP seria una altra. Anem a pams.

Encara que el primer impacte que vaig tenir dels resultats de les eleccions catalanes era que el sobiranisme ho tenia difícil, una segona lectura em va fer veure’ls d’una nova manera. Cert que només van faltar 2000 vots a JxS perquè investir a Mas hagués estat senzill. Però la necessitat de pujar a la barca a la CUP tenia aspectes molt positius: el procés amb tot l’espectre catalanista des del centre dreta fins a l’esquerra era invencible.

Junts Pel Sí va arrossegar a CDC fins a posicions d’esquerres impensables un parell d’anys abans. Això va ser treball d’ERC, que generosa en el pacte amb Mas va forçar algunes propostes de caràcter social. Un poderós nus entre els dos partits principals del Parlament. Així, en Mas ha acabat defensant en el seu discurs d’investidura el decret de pobresa energètica, el caràcter social d’algunes reformes importants, i fins i tot, la renda bàsica universal.

Enfront d’això, ja vaig dir que la CUP havia d’optar entre aplicar polítiques que ha defensat sempre o no investir a Mas. Entre complir la seva promesa de no fer president al líder de CDC o la d’accelerar el procés.

Vull deixar clar abans de seguir que considero obvi que la CUP estava legitimada per prendre la decisió que els semblés oportuna. El paternalisme, quan no insult, amb el què se’ls ha tractat ha fregat el patetisme. Però això no els eximeix de l’anàlisi i de la crítica. Si volen participar de la política han d’entendre que forma part del joc.

Tots sabem que la CUP és un partit anticapitalista i assembleari. Al poc de les eleccions, el discurs d’Antonio Baños insistia en alguna cosa que em sembla intel·ligent: ells són anticapitalistes, sí. Però els resultats deien que la població no ho és. Enfront d’això, deia, la CUP sabrà encaminar les seves propostes a escenaris socialdemòcrates que recullin l’essència de les seves posicions.

Després del discurs d’investidura d’Artur Mas, la CUP va exigir un pla de xoc contra la pobresa. Junts Pel Sí va accedir. És veritat que no amb els imports que exigia la CUP. Però, què és si no negociar? La CUP va exigir un altre president. No volien que el Mas tingués tant poder. En Mas no va cedir la presidència, però si bona part de les seves atribucions. Negociar, negociar, negociar.

La CUP havia d’optar entre aplicar algunes de les polítiques que ha defensat, arribar més lluny del que mai podrien haver somiat, o mantenir-se en el no a Mas. És la diferència entre la realpolitik o la comoditat del menyspreu al rival disfressat de convicció. Entre asseure les bases per dur a terme la renda bàsica o el personalisme en negatiu. Si la nova política és plantar-se en conviccions inamovibles, beneïda vella política!

I en aquest escenari, qui gana i qui perd? Només cal veure en quines cases brinden amb millor cava. L’escenari està tan mogudet que d’aquí a març poden passar mil coses. Però ara com ara, en Ca Podem hi ha somriures i alegria. Cava car per tothom. En Ca Ciutadans, somriure mig tort. Després del que ha passat a Madrid… En Ca CDC la camisa no els toca el cos. Si ERC no vol reeditar el pacte, tenen un problema greu. Això fa que graviti molta responsabilitat en Ca ERC. Desagradable situació per a ells també. El PSC i el PP són tan residuals que, encara que estic segur que els preocupa tornar a les urnes, és irrellevant. I a Ca la CUP… Dubto que s’hagin plantejat seriosament la pinça que amb seguretat els ve ara entre JxS o ERC i Podem.

El perillós de reeditar JxS és la repetició d’un escenari semblant reduint el pes de la CUP i augmentant el de Podem. El perillós de no fer-ho és deixar penjats als candidats voluntaris que es van mullar en les eleccions de setembre. I, en el supòsit probable que CDC no guanyi, la incertesa de veure qui pren el rumb del partit per substituir a Mas.

En alguna ocasió he dit que el procés només podia paralitzar-se a causa de conflictes interns del sobiranisme. Aquí ho tenim. Molts hem defensat que aquest camí no té sentit sense una síntesi dels què defensem la sobirania catalana. Dient no a Mas, la CUP no només ha dit que no el volen de president. També ha enviat el missatge que, amb segons qui, no volen fer aquest camí. El “millor sols”, les autenticitats, el “nosaltres som els de debò”, les parròquies… Els paranys en els què ha caigut històricament el catalanisme.

Missatge rebut, cupaires. Passarem un parell de dies de dol i a aixecar-se una altra vegada. Al març noves eleccions. I encara que el futur és incert, seguirem remant. No queda una altra…

Categories
Política

La comoditat de la residualitat

Assemblea CUP

No és res nou que al catalanisme li costa trobar punts d’acord. A cada nou pas, ens afegim noves dificultats. El 9N, l’acord de Junts Pel Sí i ara la investidura del Mas.

Els que no som cupaires hem de reconèixer que la CUP tenen tota la legitimitat per portar-nos a noves eleccions si no passa allò que han defensat. Tenen un paper molt complicat. A la campanya de les eleccions van prometre dues coses que s’han mostrat incompatibles: no investir al Mas i no parar el procés. Facin el que facin, fallaran a alguns dels que els han votat.

El sobiranisme té dues possibilitats: o trobar una síntesi i guanyar o implosionar i posar en stand by per una temporada molt llarga el camí cap a la sobirania. Així de senzill. A aquestes alçades, em semblen increïbles les posicions consistents en defensar l’expulsió del procés de la CUP. També les que defensen la fi del Mas, que és la manera de simbolitzar que es fa fora a CDC i les persones amb posicions de centre dreta.

Avui aquesta decisió està en mans de la CUP. Els agradi o no. Digui la Gabriel el que digui. I hi ha un altre fet: Junts Pel Sí ha fet un document amb una proposta d’acord. Aquest inclou un Pla de Xoc Social. I la renda bàsica universal. I una fórmula de control total sobre la figura del president (amb vicepresidències que buiden de competències la presidència i amb una moció de confiança en mig any). Tot això subscrit per la força de centre dreta. Mentrestant, quin moviment d’apropament ha fet la CUP?

La CUP ha de definir-se. I faria bé d’analitzar els escenaris possibles. Posem que vota no al Mas i anem a noves eleccions. Des del punt de vista de partit, perdran una part de vots que el que buscaven era garantir que el procés tenia en compte polítiques d’esquerres i seguia endavant. Acabaran a Junts Pel Sí (o ERC si es presenten per separat). Està per veure si aquest cop la Colau es mullarà en el procés electoral, el que probablement faria molt de mal electoral a la CUP.

Des del punt de vista de país, el desencantament palpable de la gent faria els resultats de les hipotètiques eleccions imprevisibles. Però sobretot faria que els vots que marxessin cap a Podem no treballessin pel procés, el que deixa el sobiranisme sense capacitat d’articular-se políticament.

Posem que el Mas accepta el repte de la CUP i deixa d’optar al càrrec de president. CDC avui només té un actiu, el president. D’això tothom és molt conscient. I alguns es pensen que matant al líder carismàtic, mates la ideologia. És un error terrible. Efectivament, avui Mas és l’única garantia que el procés es farà tenint en compte la seva sensibilitat política. De la mateixa manera que fer el procés sense la CUP seria un error perquè deixaria d’interessar a una part important de Catalunya, apartar al Mas fa el mateix amb el centre dreta catalanista. Per què Unió va boja per noves eleccions? I Podemos-Iniciativa? Cal que ens ho diguin més clar?

Pel que fa a mi, si avui un govern amb tothom implicat em demana alguna cosa, la faré. Si cal, prendré riscos. Ara, si guanyen els que defensen la marxa del Mas, que no comptin amb mi. La raó és senzilla; si a un President que està imputat per posar unes urnes, que ha defensat el procés, que li han buscat les pessigolles durant 3 anys, que l’han pressionat les elits espanyoles i també les catalanes (no oblidem què vol l’establishment català), el poble el deixa penjat, què no faran amb mi? Que se la juguin altres…

I si la CUP troba la forma de donar el consentiment al Mas? Pagaran un preu, com en el cas del no. Ara, Catalunya tindrà un govern que durà a terme algunes polítiques que han defensat durant anys (decret de pobresa energètica, inici del procés, i obertura d’importants polítiques socials). Possiblement es desencadeni el procés de cop. Veurem quina reacció té Madrid davant de l’acord. I davant d’una agressió de Madrid, què farà el sector proper al sobiranisme de Pode i els seus líders?

Mirant de fugir dels personalismes, la CUP ha caigut en el pitjor de tots: el personalisme en negatiu. Sense mirar cap de les propostes que ha fet per ser investit. Oblidant el que han fet la passada legislatura.

Ara han de resoldre el seu propi dilema vital. La política consisteix en això: gestionar la frustració quan prens consciència que, fins i tot amb poder, les coses no sempre són com t’agradaria que fossin. O això o viure en la comoditat de ser residual.

Categories
Política

Camí del lost-lost?

Artur Mas i Antonio Baños

En els últims anys ha fet fortuna una expressió en anglès utilitzada en negociació; el win-win. Aquest es produeix quan dues parts troben un punt d’acord que beneficia a tots dos. Tothom que seu a una taula de negociació, persegueix trobar aquest punt. És clar que sempre és més fàcil teoritzar que fer les coses…

Ni que sigui una lliçó teòrica, els negociadors de la investidura al Parlament en necessiten una. El catalanisme es troba en un punt de difícil sortida en mig d’una negociació que ha embogit. Ja és normal que això passi en la recerca del punt comú. Però la cosa s’està portant massa lluny. I crec que és perquè s’assumeixen com a certes coses que estan per comprovar.

El sobiranisme va guanyar les eleccions catalanes. No només perquè té més parlamentaris que l’unionisme. No només perquè, cada nova elecció gana suports. No només perquè la realitat ens està demostrant que el sobiranisme no ha trobat el seu sostre. Sobretot, perquè el relat està calant. Perquè el que vota a favor ho fa pensant en un futur millor i el que ho fa en contra ho fa perquè creu que aquest futur és impossible. Perquè l’unionisme continua basant el seu discurs en una llei que passa per sobre dels vots de la gent, en la por, en l’amenaça… Si aquest és el panorama, el sobiranisme té molta feina feta.

Però els resultats eren enverinats. JxS necessita almenys dos vots de la CUP per investir el seu candidat. La CUP va dir, per activa i per passiva que sota cap concepte investirien a Mas. I això ens porta a un atzucac de molt difícil solució.

Les negociacions amb el Mas acostumen a ser totes iguals. Tot i el seu hermetisme, el seu joc ha estat el mateix. S’obre la negociació amb l’altra “part”. Algunes persones del seu entorn diuen públicament que l’acord potser no serà possible. Imagino que amb això pretén estovar a l’altra part. Després comença la negociació, que s’allarga fins el límit. Tot sembla impossible, però ell sempre té una carta sota la màniga. Una oferta irrebutjable. Una oferta en la què s’apropa molt al que vol l’altra part però sense posar-lo a ell en un punt on s’escenifiqui una derrota. Aquesta tàctica li ha sortit força bé almenys dos cops; el 9N i l’acord de Junts Pel Sí.

Ara tocava negociar amb la CUP. Totes dues parts arriben amb un punt irrenunciable i contradictori a la taula de negociació; la investidura del Mas. La primera setmana hi van haver declaracions de totes dues bandes explicitant que aquell punt era irrenunciable. Però després van seure i van fer el que toca en una negociació. Discreció i, sobretot, convertir la negociació en una qüestió polièdrica. Toca parlar de moltes coses i fer molts acostaments en diferents qüestions.

Tothom donava per fet que el dimarts del debat d’investidura arribaríem a la primera votació amb un no de la CUP. Crec que en Mas va prendre una decisió molt racional: deixem que la CUP escenifiqui el no. I acte seguit, es va treure l’as de la màniga…

Artur Mas es va posar en mans de la CUP. Va cedir molt poder als vicepresidents i, a més, va obrir la porta a que la CUP pogués fer-lo fora d’aquí a 10 mesos. És una jugada arriscada però difícil de rebutjar. Però la CUP ho va fer… I dubto que Artur Mas tingui alguna cosa més per oferir.

A més de tot això, tothom ha pogut veure com JxS feia aproximacions a la CUP. Va fer una declaració parlamentària que, sembla, haguessin preferit fer una vegada fet el govern. Artur Mas va fer un discurs d’investidura amb un marcadíssim discurs social; fins i tot va arribar a parlar de renda bàsica universal, una de les gran banderes de l’esquerra.

Però la CUP ha restat inamovible en la seva tesi inicial; això no és possible amb el Mas al davant. I llavors, tot allò que fins ara s’havia gestionat amb el cap, s’està gestionant amb la panxa. En especial, les pressions per part dels diputats de CDC a la CUP des de totes les tribunes possibles, fins a expressions ridícules, com la de Quico Homs, dient que estan al costat del PP, Ciutadans…

Per mi, ERC ha fet el que s’havia de fer. Han mantingut silenci. Estic segur que han facilitat aquest transit de CDC cap a un discurs més social que fes possible l’acord. Chapeau per ells. Aquesta tarda han convocat una executiva nacional extraordinària. Confio que allà reforcin el paper que han estat fent fins ara.

He fet molts elogis a la CUP. No només en aspectes en els que coincideixo sinó també en qüestions en les que discrepo profundament. Em sembla que, com a proposta política, ha crescut com ha de fer-se. Poc a poc, amb un discurs sòlid i creïble. Però ara els ha arribat el moment; per primera vegada poden influir de veritat en les decisions finals. El més difícil d’això és renunciar a aspectes de la seva proposta. I és aquí on haig de dir que sembla que la CUP està mostrant la seva immaduresa.

La CUP ha d’optar entre fer possible la renda bàsica universal o un president o presidenta amb un passat de caràcter més social. Ha d’optar entre l’oportunitat de crear un nou país condicionant la construcció a valors d’esquerres, o bloquejar l’accés del Mas a la presidència…

El gran problema d’aquesta negociació és que, a nivell públic, s’ha escenificat que la clau està en la investidura. Quan un negocia sobre un sol punt, només pot guanyar una de les parts. I llavors és quan es fa impossible el win-win. Llavors és quan cap de les parts vol escenificar la derrota. I els discursos, mica en mica, van limitant el moviment de tothom. Si una de les dues parts cedeix en aquest aspecte, s’interpretarà com una derrota.

Les parts poden considerar que no és problema si la cosa surt malament perquè el sobiranisme seguirà creixent. Discrepo. El sobiranisme suma perquè molta gent ha cregut que es podia construir una societat millor. Però l’espectacle que estan donant ara els nostres referents polítics no ajuda. Si no hi ha acord, canviaran moltes coses al sector sobiranista. Moltíssimes.

Aquesta situació només té una solució: les dues parts han de recuperar la negociació que es feia a porta tancada. S’han de donar temps. No es poden fer a curt termini perquè hi ha massa tensió ara mateix.

Continuo pensant que hi haurà acord precisament perquè objectivament tothom perd si no s’arriba a una confluència. Dit això, no podem perdre de vista una realitat; moltes de les negociacions que, efectivament podrien acabar beneficiant totes dues parts, acaben just en el punt contrari. No són un win-win sinó un lost-lost. Veurem com acaba…

Categories
Política

Motius pel Sí el 27S: L’educació

Un dels aspectes que més preocupen la gent és l’educació. A Espanya, l’atur juvenil està al 50%, el que fa evident que la formació a Espanya no funciona bé.

Des de 1990, s’han fet 4 reformes educatives. Va començar el PSOE de Felipe González amb la LOGSE. El PP d’Aznar la va reformar i va aprovar la LOCE. Quan Zapatero va arribar al govern, va promulgar la LOE. I ara que el PP el lidera Rajoy ha impulsat la LOMCE. Una nova llei cada nou govern, el que fa impossible l’aplicació de cap d’elles. No dóna temps ni a implementar-les.

El més terrible de tot és que el debat entorn les lleis ha estat sempre sobre 2 aspectes que no haurien de comportar converses de més de 5 minuts.

El primer debat; religió o ètica. Passem mesos amb debats com si hem d’explicar que els gais són persones normals o pobrets malalts. Així estem encara… Hem de donar educació sexual als nens o esperar què ho descobreixin a la cua per prendre la píndola de l’endemà?

Que el debat se centri en si s’ha de tractar els gais com a malalts o no és ridícul. La resposta a aquestes preguntes és tan òbvia, que no mereix ni un debat de 5 minuts. Patètic.

El segon debat que s’obra a cada reforma educativa, ens afecta del tot. És inevitable que els polítics espanyols discuteixin si l’estat central ha de forçar o no que es dediquin més hores al castellà a Catalunya. Tant fa que les demandes dels pares no passin d’unes desenes en mig d’una enorme pressió mediàtica i jurídica. Tant fa que la llibertat dels pares a l’hora d’escollir les hores que dediquen els seus fills a la resta d’assignatures sigui nul·la. Tant fa que el nivell de castellà demostrat pels nens a Catalunya sigui, segons el ministeri, tan alt com el de la resta de nens espanyols.

Un altre debat que s’hauria de resoldre en menys del que es triga a prendre un cafè matutí. Els nens aprenen castellà i la immersió permet que el coneixement del català sigui bo fins i tot allà on no hi ha massa ús social.

Espanya està atrapada en aquests dos debats. Una Catalunya independent no posaria en qüestió la llengua. Tampoc no ens passaríem el dia amb discussions sobre si s’ha de tractar els gais com a malalts. Aquestes idees, que representen el PP i Unió, són molt minoritàries a Catalunya. Ho veurem a les eleccions.

Una Catalunya independent tindria l’oportunitat de debatre sobre el que és veritablement important. Per què els nostres joves no són capaços de trobar feina quan acaben els seus estudis? Quina metodologia requereix la formació dels nostres fills en aquest món tan incert i canviant? Quins recursos serien necessaris per dur-ho a terme?
De pas, també alliberaríem a Espanya d’aquest pesat debat sobre la llengua catalana a l’escola. A ells, potser també els beneficiarà…

El debat sobre l’educació s’ha de centrar en per què els nostres fills no surten prou preparats quan acaben la seva formació. I en per què tenim un dels índexs de fracàs escolar més alts del món. Alliberem-nos d’aquests dos pesats debats i potser disposarem de l’espai per debatre altres temes, molt més importants.

Si vols descobrir més motius, descarrega’t gratis el llibre dels 10 motius pel sí a la independència.